Avui ens farem els cultes i començarem citant a Horaci i Cleòpatra però en realitat el que volem és fer unes copichuelas amb la Marilyn i parlar de com l'alcohol -i la seva prohibició- és una veritable qüestió d'estat.
Podeu sentir aquest podcast aquí:
NUNC EST BIBENDUM, és ara que cal beure, és el llatinisme amb què segurament brindeu quan us voleu fer els exquisits després d'una nit a l'òpera.
Com la majoria de llatinismes d'origen literari, aquest que ens invita a brindar avui també és tret d'un vers d'un poema d'Horaci.
Un fragment d'aquest poema diu així:
Abans d'ara hauria estat un sacrilegi treure el vi del celler dels avis, llavors, que una reina preparava la ruïna insensata del Capitoli i la fi de l'imperi.
L'imperi és el d'Octavi August, la reina és la pèrfida Cleòpatra i el brindis és per la victòria del propi August contra el xicot de la Cleo, en Marc Antoni, en la famosa batalla d'Àccium.
Els versos formen part d'unes odes d'Horaci a l'emperador August, esclar, on el poeta exalta el Cèsar en una espècie de diàleg del propi Horaci amb el seu mecenes, un senyor anomenat Mecenes. El Mecenes a qui devem el nom mecenes quan fem referència a un mecenatge.. el patronatge privat d'un literat o un artista. Un mecenes, vaja. El mecenes primer.
Això de brindar i libar amb alcohol ve de molt lluny, de molt més lluny que no pas els romans i deu ser un dels costums més extesos al món (excepte, és clar, a casa dels abstemis o dels puritans).
I és precisament als puritans a qui devem les més famoses lleis seques, que és com es coneixen les lleis que prohibeixen el consum d'alcohol.
En un país com els Estats Units, per exemple, on la tradicional (i gairebé fundacional) presència de grups puritans té una gran influència a l'estat, els moviments prohibicionistes, en contra del consum d'alcohol van aparèixer amb força ja el segle XIX. I si bé al principi aquests moviments esgrimien raons morals o inclús una mica xenòfobes per forçar la prohibició, també hi va haver raons de salut pública, sobretot a principis del segle XX quan els contrastos en la distribució de la riquesa i les bosses de pobresa i marginació es van començar a fer més evidents.
Així, l'any 1919 es va ratificar una esmena a la constitució dels Estats Units, la divuitena, en què es prohibia la venda, importació i producció de begudes alcohòliques a tots els Estats Units.
Escolteu aquest discurs:
Aquesta nit, un minut després de les dotze, naixerà una nova nació. El dimoni de la beguda fa testament. S'inicia una era d'idees clares i netes maneres. Els barris baixos seran aviat cosa del passat. Les presons i correccionals quedaran buits; els transformarem en graners i fàbriques. Tots els homes tornaran a caminar drets, somriuran totes les dones i riuran tots els nens. Es tanquen per sempre les portes de l'infern.
Amb això va inaugurar Andrew Volstead la llei que desenvolupava la prohibició i que portaria el seu nom -i que molts consideren un fracàs absolut-.
Perquè no sabem si el consum d'alcohol va disminuir molt o poc o si va augmentar, el que està clar és que no es va deixar de consumir.
Les xarxes d'importació il·legal d'alcohol des de Mèxic o, sobretot des del Canadà van provocar, a més d'una fuga de capitals sense precedents, la proliferació de xarxes il·legals de distribució i venda que us imaginareu que no es feien la competència d'una forma amable. El crim organitzat, doncs, es va posar a l'ordre del dia; segur que us sonarà la banda d'un tal Al Capone, per exemple. I és que l'imaginari popular reflecteix una realitat de viòlencia que ha estat retratada al cinema infinitat de vegades.
Com per exemple la Masacre del dia de Sant Valentí a Chicago l'any 1929. Us sonarà perquè en Jack Lemmon i en Tony Curtis són testimonis de la matança a la pelicula Some Like it Hot, aquella en què es fan passar per noies per fugir de la màfia que els vol eliminar. Aquella peli en què Marilyn Monroe cantava això:
Imagineu-vos que a ciutats com Nova York, que comptava abans de la llei seca amb uns 15.000 establiments amb permís de venda d'alcohol, durant els anys de prohibició va arribar a haver-hi 31.000 llocs on es podia comprar o consumir, de forma il·legal, evidentment. Els famosos speakeasys o l'arxi conegut Cotton Club, on tocaven musics de la talla de Duke Ellington i on et servien un parell de whiskis si demanaves tè per a dos.
Poc a poc l'opinió pública i la classe política es van anar adonant que el remei potser era pitjor que la malaltia. Tant, que el 1933 es va esmenar un altre cop la constitució dels estats Units. La 21ena esmena que esmenava l'esmena 18ena.
Mai abans ni després una esmena ha estat esmenada per una esmena. Modificar la constitució dels Estats Units, ja us imaginareu, no és gens fàcil. Potser no és tan difícil com modificar la constitució espanyola, és cert, però en qualsevol cas les esmenes es fan per coses tan importants com l'abolició de l'esclavitud, el sufragi femení, la llibertat de culte i... beure alcohol.
Nunc est bibendum, doncs, ja que libem amb alcohol les victòries per celebrar-les tant com les derrotes per oblidar-les.
Apa, salut.
Comments