top of page

LES FUNDACIONS DE BARCELONA

Fa molts i molts anys, un grec antic de nom Jasó i els seus amics, els argonautes, se'n van anar d'aventures pel Mediterrani. Buscaven un troç de llana, un jersei imagineu-vos però d'or. El famós velló d'or.


Pots escoltar aquest podcast aquí:


Les aventures d'en Jasó i els argonautes devien ser molt i molt xules i ja des del principi perquè en un moment se'ls va unir ni més ni menys que Heracles, que els romans coneixien com a Hèrcules, i el seu mig germà, el déu Hermes, que potser coneixeu pels seus bolsos de cuir.


La fundació mítica de Barcelona


Així, entre una aventura i una altra, resulta que un mal dia els va enganxar una tempesta tremenda que va dispersar les naus de la colla. Per sort es van poder reagrupar; i quan es van haver reagrupat les naus, al cap d'una estona, es van adonar que en faltava una, la novena, la que feia nou.

Jasó va enviar llavors a Heracles i Hermes a buscar-la i la van trobar, la van trobar tranquil·lament fondejant en una platja, als peus d'un turó suaument banyat pel sol: la barca novena, la que feia nou, la barca nona.

Fascinats pel lloc, van fundar una ciutat al capdamunt d'aquest turó, i li van posar de nom Barcanona.

El turó era el Mont Iovis (que és l'altre nom que rebia Júpiter), és a dir: Montjuïc i la ciutat ja us podeu imaginar: la ciutat és Barcelona.


En Romà Arranz acostumava a explicar aquesta fundació mítica de Barcelona als seus alumnes des de la torre del rellotge de l'actual moll de pescadors de la Barceloneta. La torre del rellotge que abans havia sigut un far i que té Montjuïc allà mateix, a un tir de pedra. I és que com a punt fundacional mític la torre del rellotge és perfecta. De fet, el mateix Ildefons Cerdà la va prendre com a punt de referència per traçar l'Eixample de Barcelona. La Barcelona que coneixem actualment. Però no correm tant.


La fundació històrica


Durant el renaixement es va atribuir la fundació de Barcelona al general cartaginès Amílcar Barca, el pare d'Aníbal, el dels elefants creuant els Alps. Però el cert és que ni Hèrcules ni Amílcar, la ciutat la van fundar i urbanitzar els romans. I ho van fer en un punt elevat que a l'edat mitjana li van posar el nom de Mont Tàber en referència al mont bíblic Tabor, a Galilea, i que és molt a prop de l'antic fòrum romà, de la Plaça Sant Jaume.


Barcelona creixeria amb els segles, evidentment, i es plantaria al segle XIX amb gairebé la mateixa superfície que a l'edat mitjana i amb una densitat de població deu vegades superior a la ciutat de Londres. A Barcelona no s'hi podia viure, no hi cabia ningú més. Perquè a més de gent per tot arreu hi havia un munt d'indústries dins de la ciutat.


I perquè no feien la ciutat més gran? Perquè hi havia muralles, unes senyores muralles. I per què no les fotien avall? Perquè Barcelona era el que es coneixia com a una plaça forta. Des de la guerra de successió les muralles de Barcelona havien de controlar els de fora i els de dins. Cada nit les muralles es tancaven perquè no pugués entrar ningú. Ni sortir-ne, esclar.


Abajo las murallas!


S'hauria d'esperar fins al bienni progressista a mitjans de segle XIX perquè comencessin a tirar les muralles i entrés en joc un personatge genial a qui devem la morfologia de la Barcelona actual: l'Ildefons Cerdà.


L'Ildefons Cerdà era el que aleshores es coneixia com a liberal i que ara es consideraria un progre. Un progre amb pasta però amb consciència social, molt influenciat pel socialisme utòpic i l'higienisme.

Cerdà va projectar un eixample de Barcelona, la famosa quadrícula, segons aquests principis higienistes i liberals, tenint en compte factors com el transport de carros, de ferrocarril, de persones per calcular l'amplada dels carrers, per exemple, en un exercici absolutament visionari que a dia d'avui encara té moltíssima vigència.

Cerdà no només seria el creador de l'urbanisme contemporani sinó també de la pròpia paraula urbanisme.


La segona fundació

Allò que ens interessa avui, però, és que com a punt de partida per projectar l'Eixample, la quadrícula, Cerdà va anar-se'n a la torre del rellotge del moll de pescadors. A la Barcelona mítica del Romà. Des de la torre va traçar una línia que coincidia amb un paral·lel terrestre, i a noranta graus, en va traçar un altre que coincidia amb un meridià terrestre. En efecte: l'avinguda Paral·lel i la Meridiana. Just a la meitat entre el meridià i el Paral·lel, dels 45 graus, en sortiria el carrer que marcaria la vertical de tota la quadrícula: la Via Laietana i Pau Claris. O més o menys; és a dir, La Via Laietana puja a exactament 45 graus de les dues avingudes però no exactament des de la torre del rellotge, sinó una mica més a l'est. Ja sabeu una cosa és el plànol i l'altra la realitat.


Perquè la línia que surt a 45 graus, al bell mig, entre el Paral·lel i la Meridiana, en línia recta de la torre del rellotge del moll de pescadors de la Barceloneta, va a parar, agafeu-vos fort, al mont Tàber, al bell mig de la Barcelona romana.


I aquí us ho deixem. Vinga, Fins una altra!


111 visualizaciones0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

CASABLANCA

bottom of page