Pots escoltar aquest podcast aquí:
El 1640 Europa està en guerra. Al nord de Catalunya, al Rosselló, les hostilitats entre el Regne hispànic i el de França per ara han acabat, però l'exèrcit de Felip IV encara campa per la zona, usant i abusant dels recursos i les persones que hi viuen.
La tensió és tan gran i la gent n'està tan farta que el mes de juny d'aquell mateix any, durant la Diada de Corpus, esclata una revolta a Barcelona. La revolta s'estendrà a tot el país i es transformarà en una guerra que durarà 12 anys: La Guerra dels Segadors.
Recordeu que ja hem parlat en alguna ocasió de les revoltes dels crocants a l'Occitània, a la mateixa època? Aquesta guerra i aquesta revolta també quedaran profundament gravades en la memòria col·lectiva del país. I també en forma de cançó.
Generació rera generació, en una memòria de 300 anys. Perquè ens n'hem d'anar 300 anys després, al segle XIX, en ple furor del Romanticisme, de recuperació i exaltació de la tradició i la història nacionals, que a Catalunya pren el nom de Renaixença. I un dels grans noms d'aquesta Renaixença és Milà i Fontanals, que en el seu Romancerillo catalán, recull una cançó que cantaven precisament els segadors durant la guerra.
Uns anys més tard, amb el nou segle a la vista i en ple Modernisme, la burgesia catalana ja ha descobert la cultura en català i demana composicions líriques. I aquí és quan un compositor de nom Francesc Alió es troba amb la cançó dels segadors de Milà i Fontanals. Però resulta que de la cançó només se n'ha conservat la lletra, així que Alió se'n va cap a Vic, a l'Esbart de Vic on uns anys abans en Jacint Verdaguer escrivia els versos més florits de la Renaixença. A l'Esbart de Vic el Canonge Cullell li diu que de la cançó dels segadors del Romancerillo no en saben la música, que sí coneixen una cançó d'uns segadors però que no és una cançó patriòtica sinó una cançó eròtica.
Resulta que la cançó li va agradar, o li va agradar prou, perquè Francesc Alió va posar la lletra patriòtica a la música de la cançó eròtica. La tornada, el bon cop de falç, defensors de la terra, el va haver de posar ell. Emili Guanyavents va actualitzar la lletra només uns anys després, fent-la una mica més directa i secular.
I la cançó va tenir sort i èxit. Qui sap si per la seva melodia curta, o pel seu to menor tan sentit, que li dona aquesta gravetat. O per la lletra, combativa, que fa ganes d'aixecar-se en armes contra el Comte Duc d'Olivares. O per tot plegat.
En qualsevol cas els Segadors es van transformar en l'himne que es cantava en totes les trobades catalanistes i no tan catalanistes.
Ens estalviarem els foscos anys de dictadura i prohibició i ens n'anirem al 1980, al restablert parlament de catalunya, a la primera sessió parlamentaria, on de forma espontània tots els parlamentaris van posar-se de peu i van entonar els segadors.
Fent-la així de forma tàcita i oficiosa L'himne de Catalunya. El títol oficial no li va arribar fins el 1993.
I aquesta és la forma en què una cançó eròtica i una de lluita es van conjugar per ser l'himne d'un país.
Apa, Bon cop de falç