LA PERONA
Avui parlarem del barraquisme a Barcelona i d'un fet que va marcar la ciutat i les nostres verdures per sempre: la vista oficial d'Eva Peron a Espanya el 1947.
Podeu escoltar aquest podcast aquí:
Aquest zapateado que sentiu és d'una de les catalanes més universals: Carmen Amaya, segurament la bailaora més famosa de tots els temps. Nascuda a Barcelona, en un barri que ja no existeix i que era al bell mig del què ara és la platja de la Barceloneta: el barri del Somorrostro.
El Somorrostro que potser és el més famós, però que era només un dels barris de barraques que ha tingut Barcelona en la seva història recent.
Ara, quan passegem pel Passeig de Gràcia ens costa imaginar que a Barcelona hi ha hagut barraques des de sempre. Especialment durant els durs anys de la postguerra.
L'any 1939 es va consolidar el cop d'estat franquista i va acabar la guerra civil espanyola. Una guerra que va deixar un país desolat i empobrit i va provocar grans moviments de persones dins del país. Persones obligades a moure's per la repressió o per una economia que semblava funcionar solament a les grans ciutats.
Barcelona i el que és ara la seva àrea metropolitana van rebre un fortíssim impacte demogràfic en l'immediata postguerra, i la falta de vivendes va provocar la proliferació de barris de barraques.
El Carmel, Montjuïc, algunes zones de Badalona i Sant Adrià van ser nuclis de barraques que van créixer i sumar-se als del Somorrostro i altres que ja existien.
Un d'aquests barris va néixer l'any 1947 en uns terrenys del ferrocarril a Sant Martí de Provençals. Un barri que va ser dels últims nuclis de barraques a ser enderrocat l'any 1989 durant la febre de reordenació urbanística que van provocar els Jocs Olímpics de Barcelona. El barri de la Perona.
Perquè si hi va haver una cosa a destacar a la depriment vida del país l'any 1947 va ser, sens dubte, la visita oficial a Espanya d'Eva Peron, la primera dama argentina.
A l'Espanya empobrida de Franco li faltaven amics.. i per no tenir no tenia ni representació a la ONU. I és aquí que l'Argentina de Peron va acudir al rescat. Espanya necessitava amb urgència els cereals que l'Argentina necessitava també col·locar a algun lloc. I a canvi de crèdits i algunes matèries primes que espanya tenia i l'Argentina no, van començar les cordialitats. I amb l'excusa de donar-li la Gran Creu de l'Ordre d'Isabel la Catòlica a la primera dama argentina es va organitzar la visita d'Evita.
Una visita que hauria de ser recordada pels banys de masses amb què es va trobar i l'èxit amb què va ajudar a legitimar i ajudar econòmicament una Espanya que havia estat deixada de banda.
Però la gira, que va durar 19 intensos dies, no va ser de color de rosa. Perquè ben aviat es van evidenciar les tirantors entre una Eva Peron que insistia en visitar barris obrers i tocar temes delicats com la pobresa, i el paper de la dona en les classes populars, i Franco i els seus amics, que es limitaven a posar cara de pòquer. I també va despertar grans recels i enveges per l'enorme popularitat que tenia i el glamour que desprenia, contra el qual res podien fer Carmen Polo, la dona de Franco, ni les autoritats que l'acompanyaven.
Lo que hay que hacer -se li hauria sentit dir a Franco- para que haya trigo en España. 19 dies que tardarien molt en oblidar.
Una gira que va deixar esgotats a uns i altres, va augmentar el despreci mutu que es tenien però que va servir per arribar a acords comercials i seria recordat en l'imaginari popular com a l'any de la Perona.
Un any que va donar també nom al barri de barraques de la Perona i a una varietat de mongetes aplanades, més curtes i saboroses: les mongetes perones, que van arribar també de l'Argentina amb el blat que tants mals de cap va provocar a Franco.