FLUCTUAT NEC MERGITUR

Haureu notat que comença a ser habitual que comencem la nota amb un llatinisme.

Si penseu que l'escollim, així, una mica a l'atzar i el fem servir d'excusa per parlar de qualsevol altra cosa, doncs potser no aneu tan desencaminats.

Pots escoltar aquest podcast aquí:

Avui també començarem amb una frase en llatí, aquest cop de temàtica més o menys naval: FLUCTUAT NEC MERGITUR, que vindria a traduir-se com a Colpejat per les ones però no enfonsat.

París i el meu avi

Molts vam descobrir aquesta frase després dels atemptats terroristes a París el 2015. La vam veure projectada a la torre Eiffel i altres llocs emblemàtics de la ciutat després dels atacs. I és que la frase no és solament és un lema que evoca i inspira resiliència sinó que a més, és el lema de París. Apareix a l'escut de la ciutat, sota un vaixell sacsejat per les ones.

París no té mar, és cert, però té un riu navegable que ha sigut de vital importància en la seva història econòmica. Tan important que la ciutat va adoptar l'escut del gremi de navegants del Sena que és el seu escut i lema oficial des dels temps d'en Haussmann. Ja sabeu, qui li va cambiar la cara a París durant el segon imperi.

FLUCTUAT NEC MERGITUR, Colpejat per les ones, però no enfonsat.

No com el meu avi. Vull dir, no el meu avi avi, sinó el meu avi. El que va anar a Cuba.

L'havanera més famosa i més cantada a Catalunya ens canta un naufragi. I tot i que és ficció perquè és una cançó, està basada en persones i experiències reals; en un fet real que té una importància cabdal en la història i en l'imaginari col·lectiu de Catalunya i d'Espanya: La guerra de Cuba.

La Guerra de Cuba

Guerra de Cuba que a Cuba es coneix com a Guerra de la Independència i que va començar el 1895 precisament perquè hi havia uns quants cubans que ja n'estaven una mica farts de formar part d'Espanya. I no es que ho estiguessin el 1895: alguns ja n'estaven farts des de molt abans i per això ja hi havia hagut una guerra anterior, l'anomenada Guerra Larga, un nom força encertat si pensem va durar 10 anys i que probablement va desencadenar la guerra que ens ocupa avui.

Després d'aquesta guerra larga que va acabar el 1878, a Espanya es va instal·lar una certa preocupació, una certa por a perdre Cuba. Hom pensaria que davant d'aquesta possibilitat el govern espanyol miraria de mimar una mica els cubans, o cedir en algun dels seus reclams però no; en el que ja va sent una tradició cada cop que algú se'n vol anar, el govern espanyol va optar per la mà dura. Que n'aprenguin!

I tant en van aprendre que 20 anys més tard es van tornar a revoltar, aquest cop per aconseguir-ho.

Més de dos-cents mil soldats espanyols van anar cap a Cuba a combatre i ni així van vèncer els pocs cubans que lliutaven i els milions de mosquits que els ajudaven.

Val a dir, però, que per molt que les malalties tropicals van tenir una importància terrible en el desenvolupament de la guerra, aquesta es va acabar decidint finalment en tres dies, quan els Estats Units van decidir ajudar els cubans a fer fora els espanyols.

Els ianquis

El primer d'aquests tres dies va ser l'u de juliol, a la batalla de Las Colinas de San Juan, On Teddy Roosevelt (el futur president dels Estats Units) i les seves tropes van trencar la defensa de la ciutat de Santiago. Entre les seves tropes, per cert, hi havia regiments de cavalleria sense cavalls (perquè no van tenir temps de portar-los) i regiments de soldats de color, coneguts com a Buffalo Soldiers.

Només dos dies després es produiria la batalla naval de Santiago, on la flota dels Estats Units que tenia rodejat el port de Santiago, va pulveritzar la flota espanyola mentre aquesta intentava sortir del port. I ja està, aquí es va acabar la guerra.

La guerra i la història de les colònies espanyoles a Amèrica.

La depre

I aquesta guerra que a Espanya i a Catalunya havia creat un intens furor patriòtic, amb la sensació que els Estats Units no hi podrien fer res, va provocar una profunda depressió a Espanya i, curiosament, una reacció més vitalista (si es pot dir així) a Catalunya.

En Qualsevol cas, la patacada va ser molt forta perquè Cuba ocupa un lloc importantíssim dins la història catalana.

Heu de pensar que quan Isabel de Castella, la catòlica, va morir, va deixar Amèrica en testament. En testament a Castella i els seus nobles i -en menor manera- als seus súbdits. Fins a meitat del segle XVIII, doncs, amb la unificació i centralització definitives d'Espanya, els catalano-aragonesos legalment no podien establir-se a Amèrica.

Més enllà de si la restricció era més o menys estricta no va ser fins precisament a mitjans del segle XVIII que els catalans es van aventurar allà on els van deixar: bé, es van aventurar a molts llocs però essencialment a les Antilles, al Carib, on a més del bon clima hi van trobar el sucre que transformaria Cuba en l'illa rica i pròspera dels segles XIX i XX.

De tot això, de tota aquest història, ens queden encara avui en dia, roms caribenys de noms ben nostrats i havaneres.