ELS QUINTACOLUMNISTES GROCS

Pots escoltar aquest article aquí:



Quan els japonesos van bombardejar Pearl Harbour el desembre de 1941, els Estats Units no solament van entrar en guerra contra el Japó sinó també contra els descendents de japonesos que vivien precisament als Estats Units. Aquests descendents de japonesos, que es coneixien amb el nom japonès de Nisei, vivien majoritàriament a la costa oest dels Estats Units; als estats de Califòrnia, Oregon i Washington.


Després de l'atac a Hawaii, als Estats Units va arribar el temor -no tan injustificat- d'un possible nou atac; aquest cop precisament a la costa oest dels Estats Units.

Passar del temor a la histèria va ser qüestió de només un parell de mesos, i això va ser possible gràcies a l'ajuda inestimable de la premsa i del racista i xenòfob que -alguns més, alguns menys- tots portem a dins.


Fer pinta de japonès

La victima expiatòria van ser evidentment els ciutadans estatunidencs d'ètnia japonesa, que ben aviat van ser acusats de quintacolumnistes. La cosa va ser grossa perquè allò que va començar com a detencions i registres pel simple fet de ser d'ètnia japonesa va passar a la creació de zones d'exclusió. És a dir, zones on els japonesos ètnics no hi podien ser i zones on només hi podien ser sota vigilància.

El 19 de febrer de 1942 el president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt va signar l'ordre que deixava en mans del Departament de guerra l'establiment d'aquestes zones d'exclusió. El Departament de guerra va determinar que tota la costa del pacífic estava prohibida a qualsevol persona d'ascendència japonesa. El decret, que va ser signat per Roosevelt el 21 de març, un dia com ahir, va significar l'evacuació de més de 120.000 persones -ciutadans americans, recordeu- que van tenir una setmana per vendre les seves propietats, fer la maleta i traslladar-se cap a l'interior del país, on no van tenir exactament una bona rebuda.


"Tots junts estareu millor"

Va ser aleshores quan el Departament de guerra va tenir la idea dels camps; els centres de reubicació, com en deien, que no eren una altra cosa que camps de concentració. Dos anys van haver de viure els descendents de japonesos en aquests camps, en condicions absolutament precàries, fins que l'administració Roosevelt va decidir desmuntar-los.


No va ser però fins l'any 1988 que el govern dels Estats Units va demanar perdó a les víctimes, i ho va fer ni més ni menys que en Ronald Reagan que va afirmar que el trist episodi "es va deure als prejudicis racials, la histèria bèl·lica i la deficiència del lideratge polític."


Va arribar tard però com a mínim van demanar perdó, que ja és alguna cosa.

La paraula del dia: Quintacolumnista.


Aquell qui arriba després del quart, arriba cinquè, i no quint. El total dividit per cinc és una cinquena part i no una quinta part.

O si més no ho preferim així, perquè quint existeix, així com sext, sèptim i octau. Però en general preferim cinquè, sisè, sete o vuitè. O disculpeu òbviament també cinquena, sisena, setena o vuitena.


El català és una llengua antiga amb una normativització molt recent. És a més, una llengua que entre que la prohibien o la relegaven a l'ambit privat, durant molts anys, massa anys, ha sigut una llengua que a cada poble, a cada barri, a cada família, s'ha parlat com bonament s'ha pogut. I si això li sumeu l'ànim de fer del català una llengua d'estat, doncs suposem que ens perdonareu la voluntat, la dèria -diria jo- de l'estandarització. Quint existeix però preferim cinquè.


Ara, que preferim cinquè no vol dir que la m