Pots escoltar aquest article aquí:
Avui us parlarem d'un país que per creuar-lo de punta a punta en tens prou amb una hora de cotxe.
Una hora que, compte, seria molt menys temps si no fos perquè la carretera que el creua fa un desnivell de 1500 metres i molts i molts revolts. Perquè en realitat la carretera fa escassament 45km de llarg.
Ahir us parlàvem dels comtats catalans i l'origen del feudalisme i avui provarem d'explicar-vos sense avorrir-vos gaire com és que entre dos estats monstres com són Espanya i França, hi ha un país que ha conservat la seva independència de forma més o menys ininterrompuda des de fa més de mil anys.
Avui parlarem breument, d'Andorra
Un altre cop els Carolingis
Recordeu que ahir us parlàvem de la conquesta Carolíngia els Pirineus? Doncs quan els Carolingis van incorporar els Pirineus al seu imperi també van incorporar les valls andorranes. No us penseu que és un territori gaire gran; Andorra són un grapat de valls que van a petar a la vall del riu Valira, que baixa muntanyes avall cap a la Seu d'Urgell, ja a Catalunya.
El nét de l'emperador carolingi Carlemany, Carles el Calb va cedir les valls d'Andorra al comte d'Urgell Sunifred, que era el pare de Guifré el Pilós, del qual us vam parlar ahir.
Amb l'expansió cap a les noves terres conquerides més al sud, el compte d'Urgell va perdre una mica l'interès o potser la capacitat de gestionar les valls andorranes i en va cedir tot els béns i drets adquirits al Bisbe d'Urgell, que era l'autoritat eclesiàstica del comtat.
Ara Andorra passava a ser territori del Bisbat però clar, el eclesiàstics podien ser molt bons administradors però si tocava trencar-se la cara amb algú no eren la millor opció. Per això van cedir els drets militars i judicials a una família feudal de la zona.
Andorra va passar llavors a ser el que s'anomenava una Senyoria Episcopal; és a dir, la sobirania d'Andorra era del bisbat, però la seva gestió militar i judicial era de la noblesa local. Una noblesa que entre que em caso amb aquest i ara amb aquella va passar a formar part del comtat de Foix. Que és un comtat que és just al nord d'Andorra i els francesos, amb el seu parlar d'espardenya a la boca anomenen Foix.
Recordeu que en aquella època estem en plena revolució feudal i els comtats, vescomtats, baronies, i altres càrrecs -compte, i les seves terres i habitants- ja s'han convertit en privats, en part del patrimoni familiar. Per tant, Andorra va quedar lligada a la familia de Foix.
Per escrit és sempre molt millor
Les relacions entre el Bisbe d'urgell i els comtes de Foix no sempre van ser bones i és per això que l'any 1278 un i altre es van trobar a Lleida per signar un contracte de condomini, un pariatge, que es va revisar en un segon pariatge deu anys després i que són la pedra fundacional del Principat d'Andorra i són també les constitucions bàsiques fins gairebé a dia d'avui. Els pariatges van ser els contractes a partir dels quals es van establir els deures i obligacions econòmiques i militars dels Andorrans i dels seus dos cosenyors: el Bisbe d'Urgell i el Senyor de Foix.
Andorra queda bastant amunt, i abans que les carreteres la fessin més propera, no era un lloc gaire accessible. Potser per això els Andorrans van anar fent més o menys tranquils amb les seves institucions. Més o menys aliens als canvis que es produïen més avall. I diem més o menys perquè enttre que em caso amb un i després amb una altra, al segle XVII un descendent del comtat de Foix va arribar a rei de França i per tant, tots els drets del comtat de Foix van passar a la corona francesa. Els coprínceps d'Andorra van passar a ser, doncs, el Bisbe d'urgell -aquest no canvia- i el rei de França.
I si penseu que els reis hispànics feien i desfeien amb els territoris com els donava la reial gana, és que no coneixeu els reis francesos.
Van ser anys difícils per la independència d'Andorra fins que els anys estranys que van seguir a la Revolució francesa els van permetre tornar als seus privilegis.
Andorra s'actualitza
I així Andorra va seguir a la seva, surfejant la convulsa història Europea com bonament va poder.
Un país al bell mig del Pirineu, entre Espanya i França, un país que poc a poc es va anar fent ric: primer gràcies a l'estraperlo, després per ser un bon lloc on fer negocisi també per guardar-hi l'herència de l'avi, lluny de les mirades del fisc francès i espanyol. Un país que a partir dels anys 70, a més, es va convertir en el paraís esquiable dels Pirineus.
Als andorrans els anava tot bé. No els faltava de res, excepte, tal vegada, actualitzar una mica les institucions medievals. I això va passar un dia com avui, un 14 de març de l'any 1993. El dia en què Andorra va aprovar la seva constitució actual.