In memoriam

In memoriam, de Gabriel Ferrater:

Quan va esclatar la guerra, jo tenia catorze anys i dos mesos. De moment no em va fer gaire efecte. El cap m'anava tot ple d'una altra cosa, que ara encara jutjo més important. Vaig descobrir Les Fleurs du Mal, i això volia dir la poesia, certament, però hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne i és la que compta. La revolta? No. Així en deia aleshores. Ajagut dins d'un avellaner, al cor d'una rosa de fulles moixes i molt verdes, com pells d'eruga escorxada, allí, ajaçat a l'entrecuix del món, m'espesseïa de revolta feliç, mentre el país espetegava de revolta i contra- revolta, no sé si feliç, però més revoltat que no pas jo. La vida moral? S'hi acosta, però és massa ambigu. Potser el terme millor és l'egoisme, i és millor recordar que als catorze anys hem de mudar de primera persona: ja ens estreny el plural, i l'exercici de l'estilita singular, la nàusea de l'enfilat a dalt de si mateix, ens sembla un bon programa pel futur. Després vénen els anys, i feliçment també s'allunyen, i se'ns va cansant la mà que acaricia el front tossut de l'anyell íntim, i ve que adoptem aquest plural, no sé si de modèstia, que renuncia al singular, se'n deixa, però agraint-lo i premiant-lo. Prou.

Acabades les vacances, sí, vaig veure que al meu món algú li havia fet una cara nova. Sang i foc. No em semblaven horribles, però eren la sang i el foc de sempre. El meu col·legi de capellans el van cremar, i el Guiu, que era el sergent que ens feia fer gimnàstica premilitar, i l'odiàvem tots (torno al plural primer, perquè la vida regredeix sempre), el Guiu havia estat assassinat a trets, i ens van contar que havia costat molt, perquè portava cota de malla sota la disfressa de velleta pagesa, i al cistell, sota els ous, hi amagava tres granades. El van matar al racó de la placeta d'Hèrcules, al costat de l'Institut, que és on sortíem entre dues classes, i no recordo que el lloc ens semblés marcat de cap manera, ni volguéssim trobar en un tronc d'un plàtan una bala ni cap altre senyal. Quant a la sang, no cal dir que, potser el dia mateix, el vent se la va endur: va fer la pols potser una mica més pesada, res. Les parets socarrades del col·legi, no sé si les recordo o si m'ho penso. No hi vam entrar. Féiem la muda, i no trobàvem interès en els parracs de vella pell. Oloràvem la por que era l'aroma d'aquella tardor, però ens semblava bona. Era una por dels grans. Sortíem de la por infantil i teníem la sort que el món se'ns feia gairebé del tot fàcil. Com més por tenien ells, més lliures ens sentíem. Era el procés de sempre, i compreníem obscurament que amb nosaltres la roda s'accelerava molt. Érem feliços.

Ho érem tots junts i ho érem sempre i molt. Ens van fer sindicar, i el sindicat ens va donar plaers vius i diversos. En un pis requisat, que per nosaltres era un pis ocupat a l’enemic (no l’enemic oficial, el nostre), darrera fums de pòquer, ens endúiem llibres i mobles, fèiem la barata de pistoles i bales, saludàvem a la romana (no per res, els nostres ens eren més simpàtics, però els altres tenien més prestigi de malvats), volíem dur les noies als racons i com que no en sortíem, neguitosos, pujàvem i baixàvem pel balcó. Vam descobrir les putes i el robar. Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls, se'ns haurien obert ben aviat però vam guanyar uns mesos. El primer bombardeig ens el vam passar al refugi de ca la Sol, i tots teníem por que ens hi pleguessin. Molt disminuïts, els pares eren al poder, encara. L'Isidre va agafar purgacions el primer de nosaltres, i el seu pare va triar aquell moment per a comprar-li la bicicleta que tant demanava. Calia que un o altre, cada dia, la hi manllevés, per donar-li una excusa de no fer-la servir. Les bicicletes omplen el meu record del temps aquell. Era el que més robàvem. Ens havíem muntat tot un taller per repintar-les recomponent-les: quadre d'una amb rodes d'una altra, i tubulars d'una altra encara.

No sé com és que un dia que ens havíem dit d’anar a Tamarit, jo no tenia cap bicicleta. Vaig voler llogar-la i vaig trobar tancada la botiga on era conegut. Trucava a cops de punys i peus, i se’m va obrir la porta. No hi havia ningú. Vaig agafar la màquina, i els vaig deixar una nota. L’excursió va ser angoixosa. Un vent sense remissions ens ajupia. I de tornada el vam tenir de cara. Dret damunt dels pedals, com si pugés per una costa dura, m’aguantava clavat i tremolant, sense avançar. I ens vam anar perdent els uns dels altres. L’Agustí i jo vam reposar un temps llarg ajaguts al recer de la cuneta vora els camps que assolaven per a fer-hi un aeròdrom militar. De nit i mig a peu, vam acabar el camí. A les primeres cases, vam trobar una pastisseria oberta. Ens hi vam llançar, i érem nens, érem molt més nens que no érem, i ens vam deixar caure per terra, i ajaguts al mosaic fresc vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi tota la cara a dins, folls del plaer d’ésser només fatiga i gana i pes. Tot podia passar, i no em va sorprendre ni l’estrèpit sobtat, els crits i els passos, ni els canons de fusell que m’apuntaven, ni que algú m’aixequés, i m’empenyessin dins d’una furgoneta, ni el meu pare que m’esperava en un local estrany i discutia amb molta gent, i els pares dels meus companys hi eren també, i el meu semblava poc a poc que s’imposava i se m’enduia a casa. L’endemà vaig acabar d’entendre que l’empresa l’havien col·lectivitzat. Cremat, el comitè ens havia perseguit tota la tarda, per cobrar la màquina que l’amo antic hauria vist potser llogada, però ells no. Per alguns dies els pares nostres se’ns van fer importants.

Robàvem altres coses. Vam tenir força temps la mania dels eslips. Entràvem tots de colla a una botiga, miràvem, regiràvem, no compràvem, i ens farcíem camises i jerseis d'eslips. No sé què en fèiem. No m’explico tampoc com és que no ens van descobrir. Més aviat suposo que aleshores anaven sempre marejats, i tots atònits, i potser també perversos, i els reflexos de l’ordre se’ls havien macat. Els era igual, o els excitava, d’ésser robats. No sabíem sinó que els botiguers se’ns ajeien amb ulls tots aigualits, com de dona vençuda pel seu violador. Recordo un dia que vam entrar a can Subietes. Ja hi havíem estat altres cops, i mai no en sortíem de buit. Ens va servir l’amo mateix: ens va posar les capses al taulell, les va obrir, i enretirant-les lluny de les nostres mans, ens va comptar les peces en veu alta. Vam deixar-les sense insistir, i ell les va recomptar. Quan érem fora, ple d’orgull, vaig treure l’eslip que havia pres al primer instant, abans del compte. No era res: l’Albert n’havia pres un altre. Tots dormien, i tot els crepitava a les orelles.

Els senyor Subietes va morir assassinat també. Si ara el recordo, veig roba negra i blanca, i algú dins que semblava ben vell. Potser no ho era. Quant al negre, no crec que fos per dol: era un misser, i aleshores anaven negres la gent de missa, i també algun vell elegant, i algun republicà dels de tota la vida. És per catòlic que va anar a la presó el vell Subietes. Va tenir mala sort. Quan era pres, un dia es va aixecar el gran pànic. Eren a Salou. Els italians. Ja havien desembarcat. El comitè de Reus va requisar tres o quatre autocars, hi van pujar amb els presos que tenien i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: no va durar pas més que aquell perill imaginari. El Ton és un dels xòfers que, requisats amb el seu autocar, van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, mirava de reüll els condemnats com anaven baixant, i li passaven a frec del seu seient. Els coneixia gairebé tots. El senyor Subietes va veure la revulsió del Ton i se’n va compadir. Quan ja baixava, deturant-se un moment, li va posar la mà a l’espatlla, i li va dir: «Ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure». Un adust consol. El president del comitè que va manar la saca d’aquell dia, també l’he conegut. Era l’Oliva.

És de l'Oliva que ara vull parlar. Feia, abans, de porter a la Sala Reus, que és el cine on anàvem els diumenges a embrutar-nos les mans d'amor. Jo no el recordo d’aleshores. Cap imatge sinó vestit de cuir, amb una Luger culatada de fusta clara, molt més llarga que la cuixa, fent-li més d'insígnia que d’arma. L’esperit de simbolisme és flor de temps de guerra. Ritualistes ho eren, tant l'Oliva com la seva muller. Van requisar, per viure-hi ells, una casa de rics, però ella de seguida va trobar que no feia per casa de senyors que no hi haguessin cactus. En les plantes grasses, havia après la dona a veure-hi la marca de la vida rica, la petita ombra d’ànima, sota el sol immens del posseir. Aleshores posseïa, i reia, i reien totes, i compraven la vida feta coses, finalment material, mocada d’esperances. Va ser un moment només, dos o tres mesos. Les popolane van anar rient, però sense sorprendre-se’n, rient com sempre. Els revenia l’esperança i comprar es feia d’amagat, i ho feien més aviat els rics. Vam tombar el tomb i féiem la tornada, poc a poc. L’Oliva i els del comitè, jo els veia sovint que s’esperaven a una taula d’algun cafè, o anaven pel carrer de pressa, cap a seure i esperar.

Una nit hi va haver un concert d'orquestra. El pare m’hi va prendre, i tremolava tot jo d’impaciència. La música parfois nous prend comme une mer, i a mi que em prenia aleshores una mar d’un temps que anava a ser perdut, i es veia perdent-se i desdient-se, m’excitava la idea de donar-me a un altre flux més personal, o almenys sense companys, ni que fos amb el pare. Vaig sentir Beethoven i Ravel, i ja no sé on em van derivar, si és que em van prendre. Acabat el concert, van tocar els himnes: himne de Riego, Internacional, els Segadors i la Warszawianka que feia d’himne de la Fai. La gent va aplaudir més els Segadors. L’Oliva no hi estava d’acord, i va cridar no sé què d’un prosceni, que picant de mans, no vam deixar sentir. Mirava les cares que se’n reien, i cridava mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem, vessant-nos en una aigua. De companys n’érem després molt amb el pare. Vam anar a prendre cafè al bar del teatre. Parlàvem de política, i em sembla que em semblava que no calia cap revolta (no vull dir en l’ordre polític), i que amb els grans s’hi pot anar de colla. De nit, en un cafè, es pot tenir pare. Va entrar l’Oliva, i ara sé conèixer que li sobraven tres o quatre copes. Sèiem vora la porta, i ens va veure de seguida. Aferrant la gran culata que el devia ajudar a aguantar-se dret, va dir, mirant el pare: «Heu estat vós el responsable». (Tot n’anava ple de responsables, aleshores. Tots n’eren d’alguna cosa, i no sabien ben bé de què, i davant de tota cosa miraven si no es veia algú que en fos més responsable.) El pare el va saber distreure amb quatre frases, i l’Oliva va deixar anar la fusta. Quan, després, el pare l’explicava, aquell diàleg es feia molt més llarg. Jo no entenia que volgués dispersar-ne la concisa virtut, però ara sé de què es tractava: de dispersar una boira que la veu no havia traït gens, però que els ulls m’havien deixat veure. Em fascinava, i no li vaig donar el nom que li hauria donat, si hagués passat pels meus. M’hi va passar, un parell de dies després, quan em vaig trobar cara a cara amb l’Oliva pel corredor de ca la Sol. Els nois que anàvem pels prostíbuls, no capíem ben bé com ens trobàvem al reialme nostre de dret, i que els hostes furtius eren ells, ni que fossin pistolers.

L’Oliva el vam perdre de vista, fins sis o set anys després, que el va conèixer la meva mare. Això va ser a Bordeus. Ella era sola a casa. No sé com, ell sabia que allí hi vivien gent del seu poble. Volia algun auxili. Va dir que treballava en una usina dels alemanys, em sembla que a Royan. Un bombardeig havia destruït la fàbrica i el campament anex. L’Oliva, per atzar, es trobava fora, però ho havia perdut tot, la roba i els diners, tot el seu, sinó la vida que se li havia fet estranya, i no n’era ja responsable: els alemanys s’encarregaven del seu nou destí. Potser la meva mare va ser l’última dona que va parlar mai amb l’Oliva que sabia res d’ell. Li va donar unes peces de roba, que ell potser no va arribar a portar. Dos dies després, un altre bombardeig anglès el va enxampar.

Com que no sóc un argentí de Saint-Germain, la por no em sembla pas que sigui cap gran tema per literar o filosofar. Això sí, de por molts homes n’han tingut, i d’ells cal que també se’n parli. Convé dir que l’Oliva va tenir por, i va fer por a molta gent, al meu pare i a mi no gaire forta, al Ton ja més, i a d’altres tan forta com la seva, o més encara.

Gabriel Ferrater, In Memoriam. Barcelona: Editorial Empúries, 1987, pàgs. 9-19.