In memoriam

In memoriam, de Gabriel Ferrater:

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
 catorze anys i dos mesos. De moment
 no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
 tot ple d'una altra cosa, que ara encara
 jutjo més important. Vaig descobrir
 Les Fleurs du Mal, i això volia dir
 la poesia, certament, però
 hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
 i és la que compta. La revolta? No.
 Així en deia aleshores. Ajagut
 dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
 de fulles moixes i molt verdes, com
 pells d'eruga escorxada, allí, ajaçat
 a l'entrecuix del món, m'espesseïa
 de revolta feliç, mentre el país
 espetegava de revolta i contra-
 revolta, no sé si feliç, però
 més revoltat que no pas jo. La vida
 moral? S'hi acosta, però és massa ambigu.
 Potser el terme millor és l'egoisme,
 i és millor recordar que als catorze anys
 hem de mudar de primera persona:
 ja ens estreny el plural, i l'exercici
 de l'estilita singular, la nàusea
 de l'enfilat a dalt de si mateix,
 ens sembla un bon programa pel futur.
 Després vénen els anys, i feliçment
 també s'allunyen, i se'ns va cansant
 la mà que acaricia el front tossut
 de l'anyell íntim, i ve que adoptem
 aquest plural, no sé si de modèstia,
 que renuncia al singular, se'n deixa,
 però agraint-lo i premiant-lo. Prou.

 Acabades les vacances, sí,
 vaig veure que al meu món algú li havia
 fet una cara nova. Sang i foc.
 No em semblaven horribles, però eren
 la sang i el foc de sempre. El meu col·legi
 de capellans el van cremar, i el Guiu,
 que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
 premilitar, i l'odiàvem tots
 (torno al plural primer, perquè la vida
 regredeix sempre), el Guiu havia estat
 assassinat a trets, i ens van contar
 que havia costat molt, perquè portava
 cota de malla sota la disfressa
 de velleta pagesa, i al cistell,
 sota els ous, hi amagava tres granades.
 El van matar al racó de la placeta
 d'Hèrcules, al costat de l'Institut,
 que és on sortíem entre dues classes,
 i no recordo que el lloc ens semblés
 marcat de cap manera, ni volguéssim
 trobar en un tronc d'un plàtan una bala
 ni cap altre senyal. Quant a la sang,
 no cal dir que, potser el dia mateix,
 el vent se la va endur: va fer la pols
 potser una mica més pesada, res.
 Les parets socarrades del col·legi,
 no sé si les recordo o si m'ho penso.
 No hi vam entrar. Féiem la muda, i no
 trobàvem interès en els parracs
 de vella pell. Oloràvem la por
 que era l'aroma d'aquella tardor,
 però ens semblava bona. Era una por
 dels grans. Sortíem de la por infantil
 i teníem la sort que el món se'ns feia
 gairebé del tot fàcil. Com més por
 tenien ells, més lliures ens sentíem.
 Era el procés de sempre, i compreníem
 obscurament que amb nosaltres la roda
 s'accelerava molt. Érem feliços.

 Ho érem tots junts i ho érem sempre i molt.
 Ens van fer sindicar, i el sindicat
 ens va donar plaers vius i diversos.
 En un pis requisat, que per nosaltres
 era un pis ocupat a l’enemic
 (no l’enemic oficial, el nostre),
 darrera fums de pòquer, ens endúiem
 llibres i mobles, fèiem la barata
 de pistoles i bales, saludàvem
 a la romana (no per res, els nostres
 ens eren més simpàtics, però els altres
 tenien més prestigi de malvats),
 volíem dur les noies als racons
 i com que no en sortíem, neguitosos,
 pujàvem i baixàvem pel balcó.
 Vam descobrir les putes i el robar.
 Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,
 se'ns haurien obert ben aviat
 però vam guanyar uns mesos. El primer
 bombardeig ens el vam passar al refugi
 de ca la Sol, i tots teníem por
 que ens hi pleguessin. Molt disminuïts,
 els pares eren al poder, encara.
 L'Isidre va agafar purgacions
 el primer de nosaltres, i el seu pare
 va triar aquell moment per a comprar-li
 la bicicleta que tant demanava.
 Calia que un o altre, cada dia,
 la hi manllevés, per donar-li una excusa
 de no fer-la servir. Les bicicletes
 omplen el meu record del temps aquell.
 Era el que més robàvem. Ens havíem
 muntat tot un taller per repintar-les
 recomponent-les: quadre d'una amb rodes
 d'una altra, i tubulars d'una altra encara.

 No sé com és que un dia que ens havíem
 dit d’anar a Tamarit, jo no tenia
 cap bicicleta. Vaig voler llogar-la
 i vaig trobar tancada la botiga
 on era conegut. Trucava a cops
 de punys i peus, i se’m va obrir la porta.
 No hi havia ningú. Vaig agafar
 la màquina, i els vaig deixar una nota.
 L’excursió va ser angoixosa. Un vent
 sense remissions ens ajupia.
 I de tornada el vam tenir de cara.
 Dret damunt dels pedals, com si pugés
 per una costa dura, m’aguantava
 clavat i tremolant, sense avançar.
 I ens vam anar perdent els uns dels altres.
 L’Agustí i jo vam reposar un temps llarg
 ajaguts al recer de la cuneta
 vora els camps que assolaven per a fer-hi
 un aeròdrom militar. De nit
 i mig a peu, vam acabar el camí.
 A les primeres cases, vam trobar
 una pastisseria oberta. Ens hi
 vam llançar, i érem nens, érem molt més
 nens que no érem, i ens vam deixar caure
 per terra, i ajaguts al mosaic fresc
 vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi
 tota la cara a dins, folls del plaer
 d’ésser només fatiga i gana i pes.
 Tot podia passar, i no em va sorprendre
 ni l’estrèpit sobtat, els crits i els passos,
 ni els canons de fusell que m’apuntaven,
 ni que algú m’aixequés, i m’empenyessin
 dins d’una furgoneta, ni el meu pare
 que m’esperava en un local estrany
 i discutia amb molta gent, i els pares
 dels meus companys hi eren també, i el meu
 semblava poc a poc que s’imposava
 i se m’enduia a casa. L’endemà
 vaig acabar d’entendre que l’empresa
 l’havien col·lectivitzat. Cremat,
 el comitè ens havia perseguit
 tota la tarda, per cobrar la màquina
 que l’amo antic hauria vist potser
 llogada, però ells no. Per alguns dies
 els pares nostres se’ns van fer importants.

 Robàvem altres coses. Vam tenir
 força temps la mania dels eslips.
 Entràvem tots de colla a una botiga,
 miràvem, regiràvem, no compràvem,
 i ens farcíem camises i jerseis
 d'eslips. No sé què en fèiem. No m’explico
 tampoc com és que no ens van descobrir.
 Més aviat suposo que aleshores
 anaven sempre marejats, i tots
 atònits, i potser també perversos,
 i els reflexos de l’ordre se’ls havien
 macat. Els era igual, o els excitava,
 d’ésser robats. No sabíem sinó
 que els botiguers se’ns ajeien amb ulls
 tots aigualits, com de dona vençuda
 pel seu violador. Recordo un dia
 que vam entrar a can Subietes. Ja
 hi havíem estat altres cops, i mai
 no en sortíem de buit. Ens va servir
 l’amo mateix: ens va posar les capses
 al taulell, les va obrir, i enretirant-les
 lluny de les nostres mans, ens va comptar
 les peces en veu alta. Vam deixar-les
 sense insistir, i ell les va recomptar.
 Quan érem fora, ple d’orgull, vaig treure
 l’eslip que havia pres al primer instant,
 abans del compte. No era res: l’Albert
 n’havia pres un altre. Tots dormien,
 i tot els crepitava a les orelles.

 Els senyor Subietes va morir
 assassinat també. Si ara el recordo,
 veig roba negra i blanca, i algú dins
 que semblava ben vell. Potser no ho era.
 Quant al negre, no crec que fos per dol:
 era un misser, i aleshores anaven
 negres la gent de missa, i també algun
 vell elegant, i algun republicà
 dels de tota la vida. És per catòlic
 que va anar a la presó el vell Subietes.
 Va tenir mala sort. Quan era pres,
 un dia es va aixecar el gran pànic. Eren
 a Salou. Els italians. Ja havien
 desembarcat. El comitè de Reus
 va requisar tres o quatre autocars,
 hi van pujar amb els presos que tenien
 i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid:
 no va durar pas més que aquell perill
 imaginari. El Ton és un dels xòfers
 que, requisats amb el seu autocar,
 van haver d’assistir-hi. Trasbalsat,
 mirava de reüll els condemnats
 com anaven baixant, i li passaven
 a frec del seu seient. Els coneixia
 gairebé tots. El senyor Subietes
 va veure la revulsió del Ton
 i se’n va compadir. Quan ja baixava,
 deturant-se un moment, li va posar
 la mà a l’espatlla, i li va dir: «Ja ho veus,
 Tonet, com ens hem de veure». Un adust
 consol. El president del comitè
 que va manar la saca d’aquell dia,
 també l’he conegut. Era l’Oliva.

 És de l'Oliva que ara vull parlar.
 Feia, abans, de porter a la Sala Reus,
 que és el cine on anàvem els diumenges
 a embrutar-nos les mans d'amor. Jo no el
 recordo d’aleshores. Cap imatge
 sinó vestit de cuir, amb una Luger
 culatada de fusta clara, molt
 més llarga que la cuixa, fent-li més
 d'insígnia que d’arma. L’esperit
 de simbolisme és flor de temps de guerra.
 Ritualistes ho eren, tant l'Oliva
 com la seva muller. Van requisar,
 per viure-hi ells, una casa de rics,
 però ella de seguida va trobar
 que no feia per casa de senyors
 que no hi haguessin cactus. En les plantes
 grasses, havia après la dona a veure-hi
 la marca de la vida rica, la petita
 ombra d’ànima, sota el sol immens
 del posseir. Aleshores posseïa,
 i reia, i reien totes, i compraven
 la vida feta coses, finalment
 material, mocada d’esperances.
 Va ser un moment només, dos o tres mesos.
 Les popolane van anar rient,
 però sense sorprendre-se’n, rient
 com sempre. Els revenia l’esperança
 i comprar es feia d’amagat, i ho feien
 més aviat els rics. Vam tombar el tomb
 i féiem la tornada, poc a poc.
 L’Oliva i els del comitè, jo els veia
 sovint que s’esperaven a una taula
 d’algun cafè, o anaven pel carrer
 de pressa, cap a seure i esperar.

 Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
 El pare m’hi va prendre, i tremolava
 tot jo d’impaciència. La música
 parfois nous prend comme une mer, i a mi
 que em prenia aleshores una mar
 d’un temps que anava a ser perdut, i es veia
 perdent-se i desdient-se, m’excitava
 la idea de donar-me a un altre flux
 més personal, o almenys sense companys,
 ni que fos amb el pare. Vaig sentir
 Beethoven i Ravel, i ja no sé
 on em van derivar, si és que em van prendre.
 Acabat el concert, van tocar els himnes:
 himne de Riego, Internacional,
 els Segadors i la Warszawianka
 que feia d’himne de la Fai. La gent
 va aplaudir més els Segadors. L’Oliva
 no hi estava d’acord, i va cridar
 no sé què d’un prosceni, que picant
 de mans, no vam deixar sentir. Mirava
 les cares que se’n reien, i cridava
 mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
 vessant-nos en una aigua. De companys
 n’érem després molt amb el pare. Vam
 anar a prendre cafè al bar del teatre.
 Parlàvem de política, i em sembla
 que em semblava que no calia cap
 revolta (no vull dir en l’ordre polític),
 i que amb els grans s’hi pot anar de colla.
 De nit, en un cafè, es pot tenir pare.
 Va entrar l’Oliva, i ara sé conèixer
 que li sobraven tres o quatre copes.
 Sèiem vora la porta, i ens va veure
 de seguida. Aferrant la gran culata
 que el devia ajudar a aguantar-se dret,
 va dir, mirant el pare: «Heu estat vós
 el responsable». (Tot n’anava ple
 de responsables, aleshores. Tots
 n’eren d’alguna cosa, i no sabien
 ben bé de què, i davant de tota cosa
 miraven si no es veia algú que en fos
 més responsable.) El pare el va saber
 distreure amb quatre frases, i l’Oliva
 va deixar anar la fusta. Quan, després,
 el pare l’explicava, aquell diàleg
 es feia molt més llarg. Jo no entenia
 que volgués dispersar-ne la concisa
 virtut, però ara sé de què es tractava:
 de dispersar una boira que la veu
 no havia traït gens, però que els ulls
 m’havien deixat veure. Em fascinava,
 i no li vaig donar el nom que li hauria
 donat, si hagués passat pels meus. M’hi va
 passar, un parell de dies després, quan
 em vaig trobar cara a cara amb l’Oliva
 pel corredor de ca la Sol. Els nois
 que anàvem pels prostíbuls, no capíem
 ben bé com ens trobàvem al reialme
 nostre de dret, i que els hostes furtius
 eren ells, ni que fossin pistolers.

 L’Oliva el vam perdre de vista, fins
 sis o set anys després, que el va conèixer
 la meva mare. Això va ser a Bordeus.
 Ella era sola a casa. No sé com,
 ell sabia que allí hi vivien gent
 del seu poble. Volia algun auxili.
 Va dir que treballava en una usina
 dels alemanys, em sembla que a Royan.
 Un bombardeig havia destruït
 la fàbrica i el campament anex.
 L’Oliva, per atzar, es trobava fora,
 però ho havia perdut tot, la roba
 i els diners, tot el seu, sinó la vida
 que se li havia fet estranya, i no
 n’era ja responsable: els alemanys
 s’encarregaven del seu nou destí.
 Potser la meva mare va ser l’última
 dona que va parlar mai amb l’Oliva
 que sabia res d’ell. Li va donar
 unes peces de roba, que ell potser
 no va arribar a portar. Dos dies
 després, un altre bombardeig anglès
 el va enxampar.

 Com que no sóc
 un argentí de Saint-Germain, la por
 no em sembla pas que sigui cap gran tema
 per literar o filosofar. Això sí,
 de por molts homes n’han tingut, i d’ells
 cal que també se’n parli. Convé dir
 que l’Oliva va tenir por, i va fer
 por a molta gent, al meu pare i a mi
 no gaire forta, al Ton ja més, i a d’altres
 tan forta com la seva, o més encara.

Gabriel Ferrater, In Memoriam. Barcelona: Editorial Empúries, 1987, pàgs. 9-19.